«Nosaltres, els no religiosos, que procedim normalment de la ciència i de diversos medis i moviments ben allunyats de les Esglésies, entremen aquells textos amb interès i respecte. Desconfiant dels seustraductors i comentaristes, confiem en la seva mateixa lletra,convençuts que diuen molt més sobre l’home que parla que les teoriescientífiques o les doctrines polítiques que abans havíem donat perbones.»Ni te.loga ni exegeta, la psicoanalista Marie Balmary ens proposa unanova lectura dels relats bíblics. La fidelitat estricta a la lletra,recuperant el que els segles han deformat, ens permetrà descobrir enla Bíblia l’adveniment del subjecte. El déu bíblic, que no exigeixsubmissió ni seguiment, es fa compatible amb l’afirmació del JO:l’ésser humà no és objecte sinó subjecte.En aquesta obra, Balmary no dubta a polemitzar hàbilment amb Darwin,Freud i Lacan, al mateix temps que qüestiona dos mil anys de tradicióexegètica.Marie Balmary exerceix la psicoanàlisi a París. Als anys setanta, enacabar la carrera de psicologia, presenta una tesi sobre els fonaments de la psicoanàlisi en què defensa una altra lectura del mite d’Èdip i una manera diferent d’escoltar els pacients. Refusada per la Sorbona, la publica com a llibre (L’homme aux statues, 1979).Després s’orienta cap als relats fundadors de les nostrescivilitzacions, essencialment la Bíblia. Posa en pràctica un mètode de lectura en grup dels textos en la seva llengua original, de manerasemblant al que permet fer la psicoanàlisi. Exposa aquestes recerquesen tres obres: Le sacrifice interdit (1986), La divine origine (1993)i Abel ou la traversée de l’Eden (1999).En el seu darrer llibre, Le moine et la psychanalyste (2005), explicala seva trobada amb el monjo Marc-François, germà de Jacques Lacan,mitjançant una ficció dialogada. Amb la traducció al català d’aquestllibre (El monjo i la psicoanalista, 2007), Fragmenta va introduirl’obra de Balmary en l’àmbit hispànic.
